CALENDARI MERCATS PAGÈS

El model agroalimentari hegemònic i el seu impacte a la ciutat

No podem viure sense menjar. L’alimentació i tot allò que està al seu voltant és la base de la vida de les persones. Menjar no és només nodrir-se. És, també, un pilar essencial de l’organització de les societats i les cultures. Al llarg de la major part de la història de la humanitat, la forma d’obtenir, produir i processar els aliments ha estat diversa i descentralitzada segons geografies i cultures, i s’han anat creant models agroalimentaris i ecosistemes característics d’abast local, generalment sustentables socialment i ecològica.

El capitalisme i l’anomenada Revolució Verda (un paquet tecnològic basat en la creació de llavors híbrides i transgèniques, la uniformitat genètica de plantes i animals, i l’ús de maquinària pesant, agrotòxics i fertilitzants sintètics), conjuntament amb una globalització dels mercats imposada en poques dècades va fer malbé part d’aquesta realitat mil·lenària. Es va desenvolupar una indústria alimentària basada en el lucre que ha uniformat i difós una alimentació de sabors, molts d’ells, sintètics. Una indústria que és també un dels factors més grans de contaminació del sòl i l’aigua, i causant del canvi climàtic. Addicionalment, també és el factor més gran de producció d’epidèmies i pandèmies. És un dels deu mercats industrials més grans, i encara pretén colonitzar aliments que avui provenen de les xarxes pageses, de la pesca artesanal, d’hortes urbanes i recol·lecció tradicional de les que avui, almenys parcialment, s’alimenten el 70% de la població mundial. A la fi, unes molt poques empreses de l’agronegoci controlen més de la meitat del mercat global de cada baula de la cadena global.

Des del punt de vista econòmic, les ciutats dels països dominants semblen la terra d’oportunitats, on hi ha de tot. Però seria més exacte dir que són ciutats on es pot comprar de tot. Les ciutats es configuren com a centres de distribució i hub de serveis, però no produeixen. Les ciutats venen productes i serveis. Les ciutats, on vivim la majoria de la població, són el mercat que impulsa el model agroalimentari hegemònic, i on se situen les poques multinacionals que el controlen i monopolitzen els beneficis. Són, també, nodes necessaris del model que vinculen els territoris al mercat globalitzat en general, i a l’agroindustrial alimentari en particular.

Barcelona com a baula de la cadena alimentària mundial

Barcelona no és una excepció.

Barcelona no produeix, però compra i ven productes i serveis. I el seu model alimentari segueix el patró que caracteritza la ciutat: una alimentació globalitzada i insostenible és coherent amb una ciutat enfrontada a la natura, que no produeix cap aliment dels que consumeix, que envaeix el seu entorn amb ciment, totxos i asfalt eliminant terreny agrícola, i que desenvolupa infraestructures destinades a vincular el seu territori d’influència al mercat mundial alimentari.

​

Barcelona i la seva àrea d’influència directa constitueix un mercat alimentari de vora cinc milions de persones, i està controlat per uns pocs agents empresarials. Les tres principals cadenes de supermercats i els dos majoristes més grans controlen tres de cada quatre aliments d’aquest mercat. És un oligopoli capaç d’imposar les seves condicions de qualitat i preus (ruïnosos) als i les productores. I alhora, també determinen i controlen el que mengem; un model alimentari que es caracteritza per la uniformitat genètica i la càrrega, en l’alimentació, de productes sintètics i artificials nutritivament innecessaris.

​

Els nínxols de poder lligats a les grans infraestructures, com ara Mercabarna, el Port o l’Aeroport, funcionen com a lligams amb l’economia globalitzada, i faciliten que Barcelona assumeixi el rol que aquest mercat li atorga. Pel que fa al model alimentari, això significa adaptar-se a les seves exigències i enfortir-lo:

• Mercabarna  expressa els seus valors a la seva pàgina web tot considerant-se: “impulsor de la competitivitat i la innovació empresarial; porta d’entrada estratègica d’aliments procedents de Catalunya, d’Espanya, de l’àrea del Mediterrani i de països de l’hemisferi sud, amb destinació a tot el món; líder en alimentació fresca al Mediterrani; líder internacional en gestió de plataformes alimentàries; gran concentració d’empreses de productes frescos, cosa que garanteix la millor relació qualitat/preu dels aliments”. Aquesta declaració d’intencions explica que el 93% dels melons que circulen per Mercabarna han creuat l’Atlàntic, que el 80% de les síndries provinguin del Brasil, o que el 98,8 dels cigrons siguin importats de Sud-amèrica i la Xina, quan Catalunya té les característiques ecològiques adients per produir aquests aliments.
  
  

• El Port de Barcelona és la porta de la soja que prové del Brasil i que, transformada per les multinacionals Cargill i Bunge, es converteix en les farines destinades a alimentar el nombre estratosfèric de porcs que s’engreixen a Catalunya. Una cabana porcina que, de nou mitjançant el Port, es destina, en bona part, a l’exportació. Aquest volum de soja requereix la desforestació d’unes 230 mil hectàrees al Brasil (aproximadament, al 14% de tots els boscos de Catalunya) i suposa la generació d’un 2% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle totals de Catalunya. L’Autoritat Portuària facilita l’activitat econòmica dels seus concessionaris generant condicions per a la seva competitivitat.
  
  

• L’Aeroport de Barcelona–El Prat considera, avui, necessària una nova ampliació. Aena, l’organisme públic que gestiona els aeroports de l’Estat, pretén allargar la tercera pista, el que només és possible eliminant la llacuna de la Ricarda, espai natural d’altíssim valor ecològic i que compta amb els més alts nivells de protecció a escala europea. Per calmar l’escàndol ambiental s’anuncien compensacions que haurien de multiplicar la superfície d’espais naturals protegits. Però, d’on sortiran aquests terrenys? Dels camps actualment cultivats a la plana del Delta del Llobregat. És a dir, de la més gran, si no la darrera, zona agrícola periurbana de l’àrea metropolitana de Barcelona, unes terres especialment fèrtils, clau per a alimentar Barcelona de forma sostenible (vegeu el manifest: “Ampliacions d’aeroports? No gràcies!”).
  
  

Barcelona s’ha construït seguint un model que trenca els equilibris ecològics i socials del territori, i que redueix els espais necessaris per a les activitats primàries. La ciutat ha substituït espai verd per ciment i asfalt, per construccions i automòbils. Una agressió ecològica que contribueix al col·lapse ambiental. L’espai verd, avui, no arriba a 7 m2 per habitant (l’OMS recomana de 15 i 20). I els espais agrícoles són pràcticament inexistents. Entre 1990 i 2012, l’àrea metropolitana de Barcelona ha perdut entre un 30 i un 50% de la superfície agrícola. Un estudi recent, elaborat per Annalisa Giocoli, indica que només queden 5.728 ha cultivables a l’àrea metropolitana. I aquest territori viu en un risc permanent: quan es decideix que calen noves infraestructures, és l’espai que es considera adequat. La plana del Delta Llobregat és un exemple, envoltada d’infraestructures viàries, l’aeroport i polígons industrials i comercials que, a poc a poc, redueixen l’espai de producció.

Alimentació sostenible? Sobirania Alimentària: Un decàleg PER A LA CIUTAT DE BARCELONA

1. Barcelona no té futur sense restablir l’equilibri amb el seu territori i aquell contigu sobre els que es projecta. El model alimentari d’una ciutat sostenible s’ha de nodrir de la petita pagesia dels nostres pobles i comarques. Per això, cal establir aliances entre aquest sector i la població consumidora. Hi ha un model que ho permet, i que es basa en la producció agroecològica, en el consum ecològic, de proximitat i de temporada, i en el control sobirà de la pagesia i de les consumidores del procés agroalimentari garantint una relació justa: la Sobirania Alimentària.
   
   

2. Davant el model alimentari hegemònic, insostenible socialment i ecològica, s’obren pas iniciatives impulsades per col·lectius i entitats. Són l’inici de la transició cap a un nou model alimentari. Ens assenyalen el camí.
   
   

3. El creixent nombre de pagesos/es i transformadors/es agroecològics d’una banda, i l’augment de consumidors/es conscients d’una altra, possibiliten crear noves estructures comercials basades en un control descentralitzat del procés que va del camp al plat. Això pot garantir la qualitat alimentària, un sistema de producció amigable amb l’ecosistema, i una retribució justa als agents que hi participen. És a dir, cal establir circuits curts entre pagesia i consumidor.
   
   

4. El 81,3% dels menjadors escolars de Catalunya es gestionen des de l’escola, i d’ells, i fruit de la mobilització social, el 53,75% ho fan les AMPES i AFES. La gestió democràtica dels menjadors escolars ha permès a les famílies aproximar-se no només al control del qual menja la xicalla; també com i per qui ha estat produït. En molts casos aquestes preguntes han provocat vincles directes amb les productores, acords de preus i programacions de compres estables, creant autèntics circuits curts de comercialització. Avui, aquests menjadors escolars agroecològics tenen un impacte econòmic significatiu al món rural i són un important espai educatiu de sobirania alimentària. No obstant això, la Direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona calcula que el 85% de les escoles no ofereixen aliments de proximitat i ecològics en els seus menjadors. Queda un llarg camí per recórrer. Que tota la despesa pedagògica de l’espai del migdia recaigui sobre les famílies afavoreix la pèrdua de qualitat del menjar i la precarització de la feina. Uns menjadors escolars gratuïts en l’escola pública, així com el finançament públic dels educadors de menjadors escolars, permetria enfrontar la dinàmica actual.
   
   

5. Els mercats de pagès són una altra forma de venda directa en creixement a Barcelona. És un model de circuit curt que posa a disposició de veïns i veïnes, aliments ecològics, de proximitat, de temporada i acabats de recollir del camp. El tracte directe amb el pagès o pagesa afavoreix un preu just: compren el cost de producció de l’aliment i, alhora, és raonable pel consumidor/a. A més, els mercats suposen la recuperació de la ciutat com a punt de trobada veïnal i un espai d’educació en la sobirania alimentària. És un projecte viable que cal estendre a tots els barris. Per això cal eliminar la supeditació dels permisos per part de l’Ajuntament al vistiplau d’altres canals de comercialització.
   
   

6. Hi ha altres formes de circuits curts als quals cal donar suport, com ara les cooperatives de consum ecològic, que compren directament als productors i productores, i que, en diferents formats, hi són en pràcticament tots els barris de Barcelona i ciutats de l’entorn. També la venda directa s’està recuperant on la terra està tornant a la producció agroecològica.
   
   

7. Cal impulsar una dieta que contempli la temporalitat dels productes agraris, la seva proximitat i les cultures gastronòmiques locals. això és bàsic per recuperar la producció local i garantir la justícia social en la cadena alimentària. La ingesta de carn ha de ser equilibrada i de bona qualitat; és a dir, produïda de forma extensiva, ecològica i cuidant l’equilibri entre els animals i la terra, i el seu benestar.
   
   

8. Barcelona té vora de 7 m² d’espais verds per habitant. L’OMS, però, recomana entre 15 i 20. L’increment d’un metro quadrat per habitant que planteja com a objectiu l’Ajuntament no permet arribar a recuperar ni tan sols els mínims de l’OMS. Però, a més, i per raons ecològiques, l’increment de verd que requereix la ciutat ha de reflectir el paisatge mediterrani. Cal, doncs, que inclogui hortes i arbres comestibles, que poden ser gestionats comunitàriament pel veïnat. Els horts urbans i cultius comunitaris són un element de cohesió social. S’han de recuperar i mantenir els espais agrícoles que encara subsisteixen, blindant el sòl agrícola i evitar-ne construccions que posin en risc la producció hortícola. Els solars buits en espera d’un millor context especulatiu-immobiliari s’han de transformar en zones verdes i d’hort. Barcelona no pot suportar més espai edificat. Els seus problemes d’habitatge s’han de solucionar fonamentalment amb el ja construït, i no ocupant més espai per l’habitatge. Hi ha experiències, com ara el de les veïnes i veïns de Vallcarca que han recuperat solars per dotar-los de vida comunitària i d’horts, que cal enfortir i difondre.

   Els parcs han de contemplar espais d’hort comunitari. És paradigmàtic el Parc Agrari de Can Valent que es farà gràcies al suport veïnal aconseguit en els pressupostos participatius. A més, la necessària reducció del trànsit de cotxes per raons sanitàries i ambientals obre la possibilitat de recuperar espais de verd. Són una oportunitat per augmentar espais que incloguin la gestió comunitària d’horts. Caldria que l’ampliació dels espais verds anés acompanyat d’una normativa, com la que va aprovar París el 2015, que permetés a qualsevol ciutadà o entitat ciutadana enverdir el seu entorn amb horts i jardins. A París, l’Ajuntament facilita els permisos i dóna suport material i tècnic.
   
   

9. Collserola permet mantenir un ecosistema viu a part de Barcelona i del Vallès. Per això, cal reivindicar la seva terra agrícola i que el Contracte Agrari de Collserola (CAC) reconegui els serveis socioambientals de la pagesia més enllà de la tasca productiva. És una mesura imprescindible per augmentar el mosaic agroforestal i la biodiversitat. En les faldes de Montjuïc, es pot impulsar els horts de Poble sec i la Magòria si el nou barri que substituirà la vella Fira de Mostres té l’ambició d’altres ciutats europees, plantejant-se un percentatge de verd del 25% (París) i barris/ciutats comestibles (Andernach, Alemanya).
   
   

10. Creixen els moviments de defensa del territori i dels espais agrícoles a les comarques veïnes de Barcelona. La constitució de plataformes com ara Salvem el Baix Llobregat o Salvem el Vallès, entre d’altres, mostren la seva puixança davant l’especulació urbanística i les grans infraestructures. En aquest sentit, l’ampliació de l’Aeroport constitueix una agressió sense precedent als espais naturals i agrícoles del Baix Llobregat. La constitució de parcs agraris i cinturons són un pas en la recuperació de sòls agrícoles per alimentar als habitants de l’àrea metropolitana. Davant l’emergència climàtica necessitem blindar i fer accessible el sòl agrícola i ramader de cada municipi, articulant així un Cinturó Agrari Metropolità sostingut sobre pràctiques regeneratives, preus justos i consum de proximitat.
    
    

11. L’alimentació no pot ser una activitat fora del currículum educatiu. Cal encabir la transformació alimentària en els centres educatius, i fer un sistema alimentari escolar més agroecològic. Cal, també, donar protagonisme a l’alumnat en aquesta transformació, que hauria de créixer educant-se en la participació en la gestió sobirana i responsable de l’alimentació. Només d’aquesta manera es podrà afavorir una població responsable amb la transformació necessària dels sistemes alimentaris.
    
    

“Veus per la SOBIRANIA ALIMENTÀRIA A CIUTAT”… I MÉS ENLLÀ

Aquests punts sorgeixen de part de qui estan treballant per la sobirania alimentària a la ciutat. S’han de complementar amb els matisos d’una pràctica plural. “Veus per la Sobirania alimentària a ciutat” treballa perquè participin en el debat sobre alimentació sostenible d’aquesta tardor. Estem segures que contenen les llavors de les transformacions que la ciutat necessita per alimentar-se de forma sostenible i ser, ella mateixa, sostenible.

Veus per la Sobirania Alimentària a ciutat

Barcelona, Setembre de 2021

https://veussalimentaria.cat/